Elegia segona

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
Pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
qmb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'anada rient,
Dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
Per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! I coneix
Per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.