He pensat sovint, des que vaig saber la mort de Carrasco i Formiguera, que si algú de nosaltres estava destinat a aquesta fi era certament ell. Vocació de màrtir? No, no és ben bé això: però potser sí predestinació de màrtir. Recordem que, ja sense la seva fi tràgica, Carrasco havia estat un dels homes que més havia sofert de les persecucions anticatalanes. Pocs catalanistes han hagut de patir penalitats com les que ell va suportar al penal de Burgos on la Dictadura de Primo de Rivera va recloure'l. I era una Dictadura que ha estat qualificada de benigna; i el qualificatiu no és justificat. Però és que l'enteresa de Carrasco i Formiguera, la rotunditat de la seva fe i de l'ostentació que en feia atreien damunt d'ell un doble sentiment dels adversaris: d'una banda, un sentiment de respecte; d'altra banda, un sentiment d'odi. L'odiaven per les seves conviccions patriòtiques; el respectaven perquè, lluny de defugir les lleis que punien aquestes conviccions i les formes de llur manifestació, acudia coratjosament a sotmetre-s'hi. El sentiment de respecte, però, no era prou elevat per a produir una reacció magnànima: diríem que encara exacerbava el sentiment d'odi i, en conseqüència, el deler de venjança i de persecució.
No ens sorprendia que això, exactament, fos el que ha esdenvingut a Burgos (...) calia un refinament de la crueltat: mesos d'espera, d'agonia i la mort quan les tropes nacionalistes espanyoles trepitgen Catalunya. Els devia semblar que la mort amb l'esperança de victòria per als ideals per què moria era una pena massa dolça per a un patriota com el que havien condemnat. Que sabés la seva terra envaïda, que la cregués abocada a la ruïna i que amb aquesta amarguesa morís. Oblidaven, però, que per als qui, com Carrasco i Formiguera, porten en l'ànima l'anhel del sacrifici fecund, com més desvalguda i malmesa es troba la causa sagrada per la qual viuen i moren, més s'enlaira aquest anhel i més resplendeix el goig i el sacrifici. Les seves paraules serenes, en rebre la notícia de la seva execució imminent, ho manifesten bé prou: "Aquesta mort serà el més bell coronament de la meva vida". (...)
També ara tot català veritable sabrà comprendre el que els homes del nacionalisme espanyol s'han proposat en matar Manuel Carrasco. Han volgut matar el patriota català i res més que el patriota català. I aquest delicte del patriotisme era tant gran per a ells, tan gran el cor del nostre company, que tots els atenuants i eximents que havien de pledejar a favor seu no li han valgut per a res (...). Entre el mèrit que als ulls dels seus jutges pogués tenir la seva fe i la seva actuació coma catòlic i el demèrit que tenien la seva fe i la seva actuació com a patriota català, la balança s'haurà inclinat, sense la més lleu vacil.lació, decididament, cap a aquesta banda: matar la Catalunya que Carrasco duia en ell i s'enorgullia de dur, matar-la encara que fos una Catalunya religiosa i centrada.
Castigaven en ell l'amor a Catalunya. Era el seu màxim amor. No ens enganyéssim: calia que la pena fos també la màxima pena.

Fragment de Ferran Soldevila, "Sacrifici de Manuel Carrasco i Formiguera" a Revista de Catalunya, núm. 87 (juny 1938), p. 261-263.

(Text publicat per Manuel Carrasco i Formiguera al número 68 de la revista l’Estevet - 20 d’abril del 1923).


La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.

Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.

La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada...

Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.

Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació...

I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.

I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts...


Cant dels joves

L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.

Com aucells ens alçarem
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de testa.

I per l’aire, llavors pur,
de la Pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.

Joan Maragall


Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!

Burgos, 14 d'abril de 1938

"Salió por su pie, sin atarle, cogido de mi brazo y del Juez, que estaba emocionadísimo, pues estaba hablando como un santo, después de despedirse de todos los de la Prisión, Director, Oficiales, Defensor, etc.
En el lugar de la ejecución le llevé hasta el mismo foso y le coloqué en su puesto. Allí, antes de separarnos me entregó algo para su mujer, le absolví por última vez y le abracé para despedirme. Quedó en pie, valientemente erguido cara a cara a los fusiles que ya le apuntaban y sin dejarse vendar los ojos, con el crucifijo mío en la mano, y besándolo con frecuencia. Subí corriendo a ponerme al lado del pelotón, frente a él y gritándole constantemente "Jesús, Jesús". Él dijo estas palabras: "Lo que ha sido el lema de toda mi vida y que llevo en el corazón, quiero que sea mi grito en este trascendental momento: Visca Catalunya...". E immediatamente contestando a mis gritos: "Jesús, Jesús, Jesús".
La descarga le cogió con este Nombre bendito en los labios. Cayó hacia atrás quedando muerto en el acto, pues habían disparado muy bien y a la cabeza. Me lancé de un salto a su lado, y mientras le pegaban el tiro de gracia (completamente innecesario), le di la Extramunción por la fórmula breve y ungiéndole en la frente solamente. Yo mismo también le cerré los ojos y la boca".

Testimoni del P. Ignasi Romanyà, s.j.

Font: P. H. Raguer, Divendres de Passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1984, p. 396.

Presó de Burgos, 4 d'abril de 1938 (traduïda al català)

"No cal més que deixar-ho tot en mas de Déu, i ja serà bo allò que ell disposi, encara que no ens ho sembli. I, a més, entrem ara en el "meu mes": ahir vaig complir els 48 anys, el dia 12 és el 23è anirversari de la nostra boda, el 23 el Sant Patró de casa i nostre, i el 27 festivitat de la nostra Patrona, la Moreneta de Montserrat; el 17, Pasqua de Resurrecció. Doncs, si Déu va permetent que anem vivint aqueestes dates, ja tinc temes de record i de meditació, i si disposa una altra cosa, serà perquè en aquest mes de tants i tan bons records em correspondrà la felicitat més gran a què egoistament es pot aspirar, la del descans. Ah! Jo t'asseguro que si no fos per tu i pels nostres fills no desitjaria res més; ja saps que sempre he dit que no era aquesta la pitjor solució. Però encara que dubti, també jo, de si us puc ser més destorb que utilitat, és tant dur pensar en la possibilitat de no poder-nos tornar a veure!"

Manuel

Quatre dies després d'escriure aquesta carta, el general Franco va donar el seu "enterado", mentre esmorzava, a la sentència de mort contra Carrasco que havia dictat el consell de guerra sumaríssim.

Totes les gestions, fins a les més altes instàncies, per salvar-li la vida no van tenir efecte.

Font: H. Raguer, Divendres de passió, p. 371-372.

Burgos, 28 d'agost de 1937

"Examinemos ahora sus ideas políticas. Carrasco Formiguera es desde luego un catalanista ultrarradical, es decir, lo que se conoce por separatistas, aunque no emplea ni usa este calificativo, ni ha figurado en ningún partido separatista y los puntos esenciales de su ideología política y social se pueden concretar en los extremos siguientes:
1.º Resucitar en todos los territorios de lengua catalana el espíritu y educación cristiana.
2.º Despertar simultáneamente en esos pueblos una conciencia de su personalidad que reivindique el derecho de autodeterminación.
3.º Difundir al propio tiempo los principios de la más avanzada democracia social, cristiana, practicando el Evangelio en los términos en que Jesucristo lo enseñara.
4.º Organizar la vida política de Cataluña en Confederación con los pueblos que aceptasen el respeto a su personalidad propia. "

("Examen de la persona, ideas y actuación del procesado". Segona part de l' escrit d'autodefensa que havia de ser llegit pel defensor de Carrasco davant el tribunal militar que l'acusà de rebel.lió militar en el consell de guerra de 28 d'agost de 1937)

Madrid, 17 de maig de 1933

"Nos sentimos engañados por no haber respetado la República nuestros sentimientos, a pesar de las protestas contenidas en las propagandas anteriores a las elecciones generales, resultado de las cuales fueron estas Cortes. (...) como republicano, me produce una gran pesadumbre y una profunda preocupación. Creo, republicanos correligionarios míos, que con esta ley vais a causar un grave daño a la República"

Intervenció del diputat Carrasco a les Corts durant la discussió del projecte de llei de confessions i congregacions religioses.

Font: H. Raguer, Divendres de passió, p. 177-178.

Madrid, matinada del 14 d'octubre 1931.

"Yo quiero que resuene hoy en este Parlamento, por conducto de mi humilde voz, esta invocación al espíritu de justicia y al espíritu de libertad, que se conculca, que se vulnera, si consagramos esta odiosa excepción, sin nada que lo abone, sin nada que lo justifique y, sobre todo, sin un trámite previo que haya permitido la defensa de aquellos que, con tanta arbitrariedad como injusticia, condenáis".

(Intervenció del diputat Carrasco referent a l'article de dissolució de la Companyia de Jesús, en el debat de projecte de nova Constitució de la República espanyola)

Font: H. Raguer, Divendres de Passió, p. 164.

6 de juny del 1932

Això no pot anar bé de cap manera. Encara no me'n sé avenir, del que he sentit al Congrés espanyol: socialistes, radicals i, fins i tot, intel·lectuals republicans, tots fan pinya sota la bandera d'una Espanya única... En canvi, els diputats catalans, tots barallats... Quan el senyor Carrasco i Formiguera, d'Acció Catalana, ha defensat moderadament el text, Lluís Companys, d'Esquerra Republicana, l'ha desautoritzat. I així cada dia...

Burgos 20 gener de 1924 (traduïda)

(...) Déu faci que almenys pugui tenir el consol de rebre bones notícies vostres, de la salut i dels interessos de tots plegats, i demanaré a Déu que accepti les meves privacions com ofrena per obtenir d'Ell la protecció a tots nosaltres i la independència de Catalunya. Amén.

I perquè consti us abraça amb tota l'ànima, vostre

Manuel

Burgos, 11-12-1923 (traduïda a la seva llengua)

Nena meva del meu cor:
Com t'estimo i com t'enyoro i com em desespero d'haver-te d'escriure en espanyol, com si no fóssim ni jo ni tu, i havent de sofrir cada dia en els moments únics de lleure que suposa la comunicació amb vosaltres, havent de sofrir la marca de l'esclau, la infàmia de l'opressió. Aprofita, doncs, tu també el conducte que t'indicarà en Lluís per a contestar-me tu tal com ets, per explicar-me el que diguin els meus fills i perquè escriguin ells, que de cap manera vull que es taquin les mans escrivint en la llengua imposada.

Manuel