Obrint Pas

Comencem pel Benvinguts al Paradís. Respecte als treballs anteriors, aquest suposa una obertura cap al exterior pel que fa a la música i a les lletres? Penseu que la qüestió nacionalista és menys visible?

Xavi: Els altres discos estaven més enfocats cap a nosaltres, cap a la nostra realitat. El disc “En Moviment” va marcar un abans i un després per al grup tancant una etapa. I ara teníem ganes de fer un disc diferent que ens transportara per tots el llocs del món on estàvem viatjant. Neix després de la gira Internacionalista Tour, amb els viatges que vam fer per tota Europa. Hem volgut plasmar la realitat del món a través de la nostra prisma mediterrani.

Miquel Ramos: A la resta de discos sempre hem tingut al-lusions al món exterior, fora de la nostra realitat. Si que es de veres que hem tocat molts temes locals, però sempre intentant connectar amb el que passa a la resta del món. És lo mateix que ens pot passar a nosaltres que a qualsevol jove amb una manera de pensar i de viure, ja siga de València o de Berlín.

Al vostre disc hi han moltes col-laboracions, Rude, La Gossa Sorda, Miquel Gil, Area 23, Alif Sound System... per què tantes?

X: Hem tingut la sort de viatjar molt i de conèixer a molta gent. Teniem ganes de donar-li un color diferent. Pensant que el “En Moviment” va ser un disc amb colaboracions d’ací ara volíem fer de fora, fent un intercamvi d’experiències i donant-li molt color amb diferents llengües: castellà, italià, francès, àrab… Teníem ganes de plasmar totes eixes interrelacions que es formen entre els grups i la realitat de que al cap i a la fi tots els problemes que passen al món, ens afecten a tots.

Obrint Pas és un grup de directe. Cóm són els directes d'Obrint Pas i la relació que es crea amb el públic?

X: Som un grup que portem 15 anys tocant en directe. Vam començar quan érem molt nanos. Anàvem a molts concerts i sempre érem el típic grup que estàvem dalt de l’escenari i baix de l’escenari al mateix temps.

M: Mos buscavem la vida per tocar en garitos, en festes i mos ho muntàvem moltes vegades.

X: Aleshores teníem l’edat que té la gent que ara ens ve a vore sempre. I aquesta relació ha fet que sempre intentarem buscar la connexió amb el públic. També el tema d’intentar fer coses diferents, intentar fer festa. El fet de viatjar ens ha donat l’experiència de tocar davant de gent que no et coneix de res, que no sap de que van les cançons, ni que és la dolçaina, ni res. I aquesta experiència de fer ballar i disfrutar a gent que no et coneix de res fa que aprengues molt.

En directe toqueu la versió del Bubamara d’Emir Kusturica. Dona un aire molt ska, i molt fester, a conjunt amb el que feu vosaltres. Però, perqué aquesta versió?

M: Sempre ens ha cridat l’atenció la música balcànica, els ritmes de Kusturica, la fanfàrria i tot això…
X: …en Miquel Gironès (dolçainer d’Obrint Pas) és un fan. Sempre amb la dolçaina tocava cançons d’aquestes. És un fan de les pel-lícules del Kusturica, en el sentit del món que crea, “Gato Blanco, gato Negro” i tot aquestes coses.És un moment de desparrame…

X: Si, si, es un moment de desparrame total, a més mesclat amb els vents…

M: És molt canyer, molt al nostre rotllo. És una hecatombe.

Parlant del treball més rutinari. Cóm treballeu per tirar endavant aquest projecte?

X: Al ser una gent que ens coneguem des de molt xicotets, anaven junts a classe a l’instiut, hem sigut molt amics de sempre. Aleshores ens hem intentat partir-nos la faena, treballar i discutir les decisions entre tots. Lllavors cada membre del grup té uns treballs assignats. Això ens ha permès avançar. Perquè érem molt joves, vivíem a una ciutat com València on era molt difícil de tocar i amb el temps el fet de viatjar tant ens ha fet tindre un poc més d’organització. A nivell musical diem que en Miquel Gironès i jo ens encarreguem més de proposar les idees per a les cançons i després entre tots les treballem.

M: I a més sempre des de l’autogestió, sempre ens ho hem fet tot. Comtem amb Propaganda Pel Fet, que és la discogràfica, però és gent igual que nosaltres, que ha partit de la base, amb qui la relació és transparent i fluida i no hi ha una qüestió de que la discogràfica mana al grup…..és com molt d’anar per casa...

M: Si es molt casero. Venim de fer-nos tot, hem continuat així i ens ha anat bé. No vol dir que servisca per a tot el món, però ens sentim més còmodes dedicant-nos a les nostres coses.

Vosaltres vau ser dels primers grups en fer aquesta mena de punk-rock valencià "dolçainer", i sembla que s’ha creat escola. Us sentiu com els pares d’aquest moviment?

X: Estem molt orgullosos de que hagem recuperat la dolçaina per a la gent jove, per a qualsevol tipus de música. Entre tots hem seguit l’escola i la tradició dels anys 70 dels musics que la van traure del folclorisme i la van utilitzar en la música tradicional però innovant, experimentat. Inclús ara s’estudia al conservatori. Nosaltres hem posat una xicoteta aportació portant-la al rock.Va ser algo que ens ho vam trobar, perquè anàvem provant i de sobte va parèixer en Miquel Gironès, vam tocar i vam vore que funcionava la mescla. Estem molt contents de que no només hem sigut nosaltres sinó els altres grups, que són molt amic nostre, continuen tocant la dolçaina i aporten ells les seues variants amb instruments tradicionals. Crec que l’important es reinventar-se contínuament.

Sembla que hi ha un boom de grups de rock en la nostra llengua, i tot és possible a l'obertura que estan tenint els promotors i els ajuntaments a l'hora de contar amb aquests grups. Qué hi penseu sobre aquesta normalització musical?

M: Això es síntoma de que poquet a poquet anem millor. La gent per a les festes del poble continua volenta a “Los 40 principales,” u orquestres de tota la vida però també n’hi ha una sèrie de gent que comença a estimar lo propi, comença a escoltar alternativa, música en valencià. I evidentment els que governen ho saben i han de fer cas a lo que volen els xavals del poble. És un síntoma de que anem millorant, tot i que les circumstàncies no són molt favorables, no hi ha un suport institucional brutal a la música. Si que es de veres que molts ajuntaments han apostat, però també es veritat que des d’instàncies amb més competències com puga ser la Generalitat, l’Ajuntament de València o altres ajuntaments més grossos a vegades es inexistent per complet i altres vegades es més que res per compromís.

Últimament us hem pogut veure als grans festivals espanyols com Viñarock, Extremusika i DerrameRock. Cóm valoreu la vostra participació?

X: Estem molt contents de per fi tocar als grans festivals de l’Estat, que era molt difícil arribar per a nosaltres. Ara s’està normalitzant molt, n’hi han grups que canten en diferents llengües. És molt important poder estar allí perquè és un aparador on et veu gent que normalment no tenim accés, per això dels mitjans de comunicació, que sembla que lo del rock alternatiu està un poc apartat. Veient la resposta que vam tindre ens vam emocionar molt i vam vore que era possible trasmetre, comunicar i estar per damunt de totes aquestes polèmiques que ens impossen els mitjans de comunicació que estan polemitzant entre uns i altres. Jo crec que l’important és parlar directament, entre les persones. La música es un mitjà molt important per a trencar totes aquestes fronteres i donar a conèixer el missatge i els pensaments de cadascú.

Fa poc us han vist a Veneçuela i a Cuba... Qué feia Obrint Pas allà?

M: Des de fa temps teníem ganes de pegar el bot. Arran dels contactes que hem pogut fer als últims anys i amics que estan en Veneçuela ha sigut possible. També es tirar-te a l’aventura. És a dir, nosaltres hem invertit en poder fer eixos viatges i ens hem trobat amb la sort de tindre una organització i un públic que no mos ho epseràvem. En Veneçuela va ser molt espectacular, compartir escenari amb Area23, que havien col-laborat al disc, que s’havien encarregat de muntar el concert junt a l’alcaldia de Caracas. I en Cuba a través de contactes en el Festival de Varadero. Ha sigut una experiència que la gent s’ho passava pipa, donava igual que cantares en valencià que cantares en rus.

A pesar de ser obvia la contestació, qué opineu del tancament de TV3 al País Valencià?

X: És una mostra més dels murs de la incomunicació que intenten alçar, en l’anomenada època de la informació. Els murs que els volen alçar els que no els interessa que coneguem diferents realitats i que podem estar informats, al menys per poder triar. Igual que es tanquen televisions alternatives, ràdios lliures o altres mitjans de difusió a les que sempre estan bombardejant. És important el que tots tinguem accés a tot el que passa. A banda de que TV3 es l’única que es fa enterament en la nostra llengua, per desgràcia al País Valencià, aporta una versió diferent de la realitat que és molt interessant. El que no s’entén es perquè la voluntat de trencar amb aixó quan avui en dia veiem tots els canals del món…

M: …pots vore Al-Jazeera i no pots vore TV3. També els fa por que veiam un altre tipus de televisió d’una altra manera amb una qualitat i feta per nosaltres mateixos. Evidentment el públic no es tonto, el públic veu que lo que tenim ací fa pena i que altres televisions es poden fer d’una altra manera. Tan de bo poguérem fer altres productes, ja no com TV3, però com altres cadenes que tenen un rigor i una professionalitat que la televisió pública valenciana està a anys llum.

X: A l’Estat on vivim s’intenta demonitzar a uns, criminalitzar açó i alló... Sempre hi han aquestes corrents de rumors i històries que fan intenten separar a la gent. Per això es molt important tocar per tot l’Estat, per a comprovar que tota la gent pateix els mateixos problemes ací que allà, que tots som joves igual i que molts de nosaltres lluitem per les mateixes coses ací que en Badajoz, que en Astúries, en París o en Berlín.

Una pregunta més sagnant... Amb qui anéu en la Eurocopa?

X: Eurocopa?
M: No som molt de futbol…
X: Intentem estar al marge...



Ara anem a fer un Freak-Questionari d'Obrint Pas, a vore la vostra “sapiença popular”.

1ª Pregunta: Cançó i grup d'Euskadi, del que vau fer una versió a València amb el lider del grup.

M: Kolore Bizia i Negu Gorriak.
Molt bé, molt bé.

2ª Pregunta: Cançó que vau cantar junt a Amparanoia i Manu Chao.

X: La de Tijuana….M: ¡Welcome To Tijuana!
La donem per bona, però el títol es Buen Rollito
M: Es veritat! Lalalala…. buen rollito! (cantant)

Aquesta es fàcil: Cançó i grups que canten amb vosaltres una versió dels KOP

X i M: Boikot i… (es miren) Voltor!! Desalojos son disturbios.

Us ha costat! Lloc del concert del 25 d'Abril i grups que van anar.
M: Lloc del concert, ací mateix a Alacant.
X: I grups, La Gossa Sorda, Antònia Font. Betagarri, La Troba Kung Fú i els Mugroman,

Perfecte.
Arribem a l’última: Cançó que us van cortar al Viñarock 2007, i grup al que pertany.
X i M: Zu atrapatu arte- Kortatu
Molt bé, molt bé.

Doncs ací acaba l’entrevista. Ha sigut un plaer compartir aquesta estona amb vosaltres. Moltes gràcies per tot i molta sort!
X i M: A tú!

BARCELONA, 10 Nov. (EUROPA PRESS) -

El cantante del grupo valenciano Obrint Pas, Xavi Sarrià, debuta en la literatura con 'Històries del Paradís' (Bromera), una antología de más de 20 cuentos en los que recorre la "estrecha" línea que separa la "cruda" realidad de la imaginación "más surrealista", indicó en una entrevista con Europa Press.

El volumen, que se publica hoy, "no es un panfleto de cómo tendrían que ser las cosas" en el mundo, y parte "de la autocrítica" al primer mundo, cuyas sociedades "no saben cómo llenar de felicidad su tiempo", mientras que, en África y Sudamérica, "con pocos medios intentan combatir la realidad para ser felices".

Buena muestra de ello es el relato 'Calfred', que explica cómo el músico nigeriano Femi Kuti lucha contra las carencias de Laos con la música, para hacer la vida más llevadera a sus compatriotas.

Algunos, los privilegiados que leyeron las galeradas, han tildado el libro de pesimista. "No lo creo. Soy muy optimista, pero mientras caes, todo va bien y piensas que no pasa nada cuando en realidad importa lo que pasará mañana", comenta.

Sarrià aseguró que empezó escribiendo poesía a los 13 años, antes de escribir las canciones de Obrint Pas --grupo en el que está desde los 15--, y, al crecer junto a los otros miembros del grupo e incluso escribir relatos de camino a los conciertos, "hay muchos de todos" sus compañeros en este libro.

En comparación, la literatura es un trabajo "de corredor de fondo" y más "libre", en tanto que es "más personal" y no está "supeditado a la opinión de los otros", como sí lo está el de letrista de Obrint Pas, dijo.

PARÓN EN 2009

Acerca del grupo, Sarrià indicó que en 2009 se tomarán un "descanso" porque han sido "15 años sin parar" de dar conciertos y, aunque no tienen la intención de "dejarlo", sí quieren reflexionar: "Parar un poco para valorar lo que tenemos y qué futuro queremos", dijo